És una esglèsia romànica de planta basilical que es troba en les afores del poble de Taüll, a la vall de Boí (comarca de l'Alta Ribagorça, província de Lleida, Catalunya).

Es creu que va començar a construir-se sobre un temple que ja existia del segle XI. L'esglèsia fou consagrada el 10 de desembre de 1123 per Ramon Guillem, bisbe de Roda-Basbastre. L'any 1931 va se declarada Monument Històric-Artístic i l'any 2000 fou declarada Patrimoni de la Humanitat conjuntament amb altres 7 esglèsies de la Vall de Bohí (Esglèsies romàniques catalanes de la Vall de Bohí).

Fotos preses en juliol del 2006

Fotos preses en agost de 2017

Descripció:

La seva planta basilical consta d'un absis central flanquejat per dos absidioles als costats, trobant-se la torre a prop dels absis, però exterior a l'edifici. Les naus convergeixen cap a la capçalera. La estructura de l'edifici està realitzada amb pedra sense tallar als murs, sense finestres, tenint com a úniques obertures les portes d'accés meridional, occidental i la que dona accés a la torre. En la capçalera s'obren unes oquedats perquè entri el llum a l'esglèsia. La coberta és de fusta amb vigues de fuste sobreposades i tendides de mur a mur sense atirantar, formant una armadura central.

La torre del campanar és quadrada i edificada molt propera a l'edifici junt al mur sur a prop de la capçalera. Te 7 cossos d'alçada (5 pisos i un socle massís banstant alt). Segons va pujant, el nombre de finestres i les dimensions de les mateixes varia, encara que la decoració és la mateixa en tots els pissos. Segueix la proporció del minarets, que és igual a dir que l'altura és de la mateixa mida que el perímetre. En el quart pis de la torre es troba una campana petita.

A la torre, i a més, en la resta de l'edificació es presenten una serie d'arcuacions cegues, de l'anomenat romànic llombard. Sembla ser, procedent del nord d'Itàlia, l'estil llombard era una variant del romànic de les últimes dècades del segle XI i durant tot el segle XII. Aquesta variant es va estendre des de Llombardia fins l'Emilia i el Piemont, Úmbria, Marques i el nord del Laci i Sardenya.

Segons sembla, alguns mestres llombards es van traslladar a Catalunya i aqui van fer convergència dels seus coneixements amb el romànic català amb desenvolupaments molt diferents, com les bòvedes de canyó o els tancaments amb vigues de fusta i teulades de pissarra. Sembla ser que anteriors a les esglèsies de la Vall de Bohí es troben les monestirs de Sant Martí del Canigó, de Sant Pere de Rodes, de Ripoll i l'esglèsia de Santa Maria de Cardona, per la qual cosa es reconeix la arquitectura de la Vall de Boí com arquitectura llombardo-catalana tardana, ja que no es produeix una renovació artística i no es nota cap altra influència internacional que si es comença a vislumbrar en les rutes de peregrinació. Es típica d'aquesta època tardana la Catedral de la Seo d'Urgell, construïda al segle XII.

Història:

Durant tota la Edat Mèdia, Sant Climent de Taüll va compartir amb Santa Maria de Taüll la parroquialitat. L'esglèsia de Santa Maria, més centrada al poble va ser consagrada un dia desprès de Sant Climent. Encara hi va haver una tercera esglèsia al poble, Sant Martí, que possiblement hagi estat la primitiva parròquia.

Sant Climent sembla l'intent amb fallida dels senyors d'Erill d'establir un nucli monàstic en la Vall. De totes maneres va estar en terra de litigi constant, ja que els senyors d'Erill a vegades depenien dels comptes de Ribagorça (bisbat de Roda d'Isàvena-Osca) o dels comptes de Pallars (bisbat d'Urgell - Lleida), dins de la coneguda Marca Hispànica que va dependre dels comptes francs de Toulose i que l'any 872 es van independitzar els comptats catalans del poder franc.

En la Baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al compte de Pallars, la vall de Bohí va passar al Bisbat d'Urgell, on tindria un régim especial: Els co-rectors de les parròquies haurien de ser naturals de la vall, sent el santuari de Caldes de Boí el que exerciria de centre coordinador de totes les parròquies de la Vall. En 1140 es signa el concordat entre les bisbats d'Urgell i Roda d'Isàbena en què definitivament es queden totes les esglèsies de la Vall, excepte l'Assumpció de Cóll sota el poder del bisbat d'Urgell.

El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar l'expedició històrico-arqueològica organitzada per l'Isntitut d'Estudis Catalans amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Maria Brocà, Josep Gudiol, Josep Maria Goday y Adolf Mas.

Pintures Murals:

Com totes les esglèsies de la vall, aquesta esglèsia va ser revestida amb decoració policromada a les parets, àbsis, naus i també les columnes. En aquesta esglèsia es van conservar millos les pintures de l'àbsi central, d'un àbsi lateral i en una de les columnes, on es conserva la inscripció de la data de consagració de l'esglèsia.

A la nauy centrqal la pintura que es conserva és del anomenat mestre de Taüll. Encara que en aquella època tots els pintors eren anònims, a aquest se'l distingueix molt bé per la seva formació i domini de les tècniques de la pintura. A més era una gran coneixedor de l'iconografia a l'ús de la seva època i, sobre tot, es nota la diferència entre aquest pintor i el que li va succeir i va continuar la seva obra als àbsis laterals.

Gran part de les pintures es van traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya per la seva protecció de la moda del moment, en la que acaudalats pelerins anaven pel Pirineu i Pre-pirineu comprant peces de valor històric incalculable per a la seva colecció donant un diner molt necessari per a la subsistència dels pobles. D'aquesta forma es van personar en les comarques catalano-aragoneses i navarres alguns mecenes anglesos, americans o inclús espanyols que es van emportar peces de gran valor artístic a casa seva o a museus.

La tècnica de protecció variaba segons la peça, ja fos per un simple trasllat a lloc segur (museus o seus eclesiàstiques) o com la tècnica de l'arrancat o "strappo" de les pintures murals policromades. En el cas de les pintures policromades de Sant Climent es van arrencar entre els anys 1919 a 1922 per portar-les al MNAC. Durant els anys 70 va començar una primera restauració.

Entre els anys 2000 i 2001 i degut a la seva inclussió en l'inventari del Patrimoni de l'Humanitat, es realitza una segona restauració que culmina amb el descobriment de noves pintures murals que encara romanen a l'esglèsia.

Durant l'any 2013 es produeix una nova restauració i es realitza una nova museografia amb la inclussió de l'anomenat Mapping (recreació sobre els murs de com seria l'interior de l'esglèsia durant els primers anys mitjançant la projecció en 3D i l'adició de música de fons).

Frontal de l'Altar:

En el MNAC es conserva també el frontal d'un altar d'aquesta esglèsia dantat del segle XIII en el qual es veue escenes del sant. Està dividit en dues meitats, una superior en la que es veu convertint a Teodora i la escena de l'invenció de la font de la vida assenyalada pel Bé. En la zona inferior es troben les escenes del judici de Sant Climent davant l'emperador Trajà i el seu martiri. També el miracle de l'Arca de marbre que emergeix amb el nen viu desprès d'haver estat durant un temps tancat. El marc és de relleu estucat, i també ho és el fons de la decoració.

Campanar:

Els campanaris de les esglèsies de Boí tenien com a requisit bàsic estar-ne comunicades entre elles visualment, amb la qual cosa els campanars havien de tenir una altura suficient i amplitut de llum per observar els voltants. S'observa que els campanars de Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall i el de Sant Climent de Taüll estan perfectament alineats.

En Sant Climent de Taüll i en Santa Eulàlia d'Erill la Vall (que són les torres més altres) s'observa que els pisos portes la típica decoració llombarda similar a la dels àbsis i pertany al grup de les torres edificades durant el segle XII, que similars a les italianes, tenia una construcció més elegant i esbelta.

Talles de fusta policromada:

La imatge del Crist Salvador que es pot veure en les imatges d'aquesta galeria, que es troba aseegut en mayestàtic, sembla ser del segle XIII i devia formar part d'un altar romànic semblant al de Santa Maria de Taüll, on hi ha una figura de caracteristiques semblants.

Podem veure també la reproducció d'un banc del presbiteri amb tres seients amb cofre en la part inferior, compartimentat amb respatller i doser (l'original està al MNAC). L'original data possiblemet del segle XII, i per la seva voluminsitat hauria d'estar adosat a les parets laterals de l'esglèsia.

Enllaços externs:

Gigafoto de l'Absis de Sant Climent de Taüll

Mirar un cuadro: Frescos de San Clemente de Tahull

Pintures del mestre de Taüll (MNAC)

Viquipèdia, Wikimedia Commons

Mapping de Sant Climent de Taüll

Recreació del mapping (página web)

Restauració de Sant Climent de Taüll en imatges

Conjunt inconogràfic de Sant Climent de Taüll

Comentario del Pantocrator de San Clemente de Tahull

Bibliografia:

Inventari d'esglésies 2 -Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d'Aran. Josep M. GAVÍN. Arxiu Gavín Barcelona 1978. ISBN 84-85180-09-7

Rutas románicas de Cataluña I, Eduard Junyent. Editorial Encuentro, Madrid 1995. ISBN 84-7490-390-4.

Rutas románicas de Cataluña II, Eduard Junyent. Editorial Encuentro, Madrid 1996. ISBN 84-7490-403-X.

Sant Climent de Taüll (Catalunya románica, vol XVI La Ribagorça), Joan Albert ADELL i GISBERT. Enciclopedia Catalana, Barcelona 1996. ISBN 84-412-2511-7.

El ábside de Sant Climent de Taüll. Frederic CHORDÁ RIOLLO, Casimiro libros. ISBN 84-85180-09-7.

El mestre de Taüll, Joan AGUT. 06/2004. Edicions Proa butxaca. ISBN 8484377172.

El pantocràtor de Sant Climent de Taüll: Llum d'Europa. CAEM - 01/07/2016. Edicions Universitat de Lleida. ISBN 8484098680.

Vídeos

Nota: Hi ha tants videos que he preferit posar-ne de diferents en castellà i en català, Per la qual cosa, encara que estiguin en l'altra idioma ben val la pena veure'ls tots. Canvia d'idioma al selector i ves a la única cosa diferent de les pàgines.

Ubicació

Veure el mapa més gran