La Seu d'Ègara, a banda del que fóra la Catedral, i posteriorment església de Santa Maria, necessitava una església per al culte diari que es diferenciés del culte més cerimoniós o destacat. Per a això estava l'església de Sant Pere. D'estil romànic, sobri i espartà, va ser posterior a les altres dues esglésies, però va format un conjunt amb totes dues en tot moment.

Fotos preses en diciembre de 2018

Exterior

L'edifici que es conserva en l'actualitat és el romànic del segle XII, encara que alguns murs interiors i l'àbsis son aprofitats del pre-romànic del segle VI. L'església primitiva pre-romànica era més gran amb tres naus (de les quals es conserven dues, de diferents estils), i una porta orientada al sud, que es trobava front a la que en tenim en l'actualitat. A la part intramurs d'aquella església (exteriorment a l'actual) i extramurs hi ha una gran quantitat d'enterraments medievals dels segles VI al XIII.

_{Esglesia de Sant Pere i àbsis. Wikipedia}

En la paret exterior sud hi ha un rellotge de sol de l'època medieval ben conservat a l'esquerra de la finestra occidental. La porta, situada a la meitat del mur, és molt senzilla, provista de quatre arquivoltes llises, i està frlanquejada per dues finestres, també d'orígen romànic que donen bona llum a l'església (ajudades per altres situades an l'àbis trilobulat). La façana sud esta coronada per una cornisa que conté un fris decorat sostingut per ménsules en forma de caps humans.

Font de San Nebridi: Darrera de l'àbsis hi ha una font moderna, del segle XX dedicada al sant i en commemoració del XV centenari del bisbat d'Ègara, decorat amb un mosaïc realitzat per l'artista local Santiago Padrós.

El campanar més antic és el situat en el mur occidental, que dona a la Plaça del REctor Oms (exterior del recinte), en el que es poden veure reforçades les cadiretes fins al nivell del passador de la campana amb un gruix extra. El campanar de dos ulls conté dues campanes de diferent grandària fabricades al segle XIX.

El campanar que hi ha sobre el transcepte és més modern i també te dues campanes de menor grandària. Entre el transempte i l'edificació romànica hi ha un petit espai que es pot veure de forma irregular a la façana sud.

Interior

L'església presenta un àbsis trilobulat, en que l'ull central queda tapat per un retaule de pedra. El ps de l'àbsis és de mosaïc polícrom del segle IX amb motius geomètrics segons la tradició romana (alqunes veus diuen que pot ser posterior , del segle XI).

_{Retaule de pedra. Wikipedia}

El retable de pedra és del segle X, i és l'únic conservat al mon d'aquest estil. Esta construït amb dos meitats horitzontals, la superior esta subjectada amb una biga de fusta. La fabricació de retaules al romànic era una solució més barata que fer els àbsis polícromats, que necessitaven una major inversió.

En el retaule hi ha set forats, les sis superiors representen els quatre evangelistes, representats simbólicament pels seus animals de poder (l'àliga és Sant Joan, el lleó és Sant Marc, el bou és San Lluc i l'angel és Sant Mateu. Sobre ells hi ha dos personatges que presencien l'escena, però les pintures son molt parcials i no es poden diferenciar.

A la part inferior en un temps posterior a la seva fabricació es va fer una obertura, per la que actualment es pot veure l'àbsis central del trilobulat, seria en un moment practicat per realitzar una espècia d'armari en l'altar major.

Segons s'aprecia en una de les imatges de dalt, la nau de l'església va ser derruida en temps romànics per crear la nova església i es pot observar l'inici d'un arc de separació de les naus, que ha estat tallat i afegida la nova nau a un espai suficient per que es puguin apreciar les diferències dels estils constructius. S'entén que pot haver estat degut a la escassedat econòmica que va sofrir Ègara després de les razzies d'Almanzor, per les que es creu que va desaparèixe el bisbat.

En el muro nord de l'església romànica s'obre una capella amb un altar dedicat a Sant Valentí, realitzada entre 1678 i 1683. El retable del sant és anterior, del segle XVII. LEs figures escultòriques del retaule van ser cremades a la guerra civil i restituïdes posteriorment.

Al seu costat, i paral·lela al mur nord de l'església romànica, en 1880 es va construir la capella del Santíssim, amb pintures murals de Ricard Marlet, pintades en 1948.

A la part central del mur nord es poden veure, al costat dret dels dos petits buits que es van fer posteriorment, restes d'una pintura mural polícroma d'estil gòtic.

Als peus de l'església es conserva un orgue que ocupa tota aquella paret occidental, que va ser construït entre 1924 i 1925 per l'empresa Fills de J. Capella, sent l'organista Silvio Puggina de Gènova, que va crear també l'orgue de la basílica de Montserrat. L'orgue es va cremar durant la guerra civil i en 1985 es va instal·lar un altre provinent del Conservatori de Barcelona, molt semblant a l'orgue original. Compte amb tres teclats i pedaler, 36 registres i 2330 tubs, procedents de la darrera ampliació de 1988/96.

Retaule dels sants Abdó i Senén

_{Retaule dels sants Abdó i Senén}

El retaule dels sants que podria perfectament haver viatjat cap al MNAC per ésser una obra cabdal del gòtic català, romàn actualment a l'església de Santa Maria d'Ègara, encara que va ser pintat i al principi emplaçat a l'església de Sant Pere. Posteriorment va estar durant un temps també a l'església de Sant Pere (des de començaments del segle XX) Després de la museïtzació del conjunt medieval romàn a Santa Maria per seguretat.

El retaule va ser pintat el 1460 pel mestre Jaume Huguet i és el millor conservat dels realitzats pel mestre i s'ha mantingut íntegre sense sofrir agressions. Realitzat en època de maduresa de l'artista s'aprecia certa aproximació al flamenc primitiu i un estil molt proper al gòtic internacional.

El retaule va tenir un començament inversemblant: el 27 de desembre de 1458, reunits tots els fidels al cementiri d'Ègara, van decidir la construcció dun retaule dedicat als sants Abdó i Senén, patrons dels masovers i màrtirs romans al segle III, per ordre de l'emperador Deci. Llavors ja hi havia un retaule dedicat a Sant PEre. Es van pagar un total de 26 sous (2 florins i 4 sous) el 22 de'octubre de 1460 més 7 llibres i 3 sous (13 florins) el 27 de març de 1461, més 3 sous pel trasllat des del taller (es desconeix la liquidació final).

El retaule està format per 6 panells i una predel·la. La taula central presenta als dos sants Abdó i Senén com cavallers armats. A l'esquerra hi ha dues taules amb la presentació dels sants davant de l'emperador Deci i la pregària al teatre entre lleons i ossos. A la dreta dues taules recullen la seva decapitació i trasllat de les restas a l'abadia de Santa Maria d'Arles. Sobre la taula central hi ha un frontis amb una crucifixió.

La predel·la esta dedicada als sants mags amb tres escenes: els sants amb els seus atributs al centre, el miracle de la cama gangrenada a la dreta, i la decapitació dels sants i dels seus deixebles a l'esquerra. A les taules apareixen els escuts senyorials de Terrassa i Barcelona (que llavos tenia els drets senyorials sobre Terrassa).

_{Àbsis de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. 1901. Wikipedia. Arxiu històric de Terrassa}

Restauració

A finals del segle XIX es va realitzar una primera restauració a càrrec de Puig y Cadafalch amb la destrucció de la llanterna realitzada al segle XVIII sobre la cúpula de l'àbsis. L'any 1918 es va emmarcar el retaule de l'àbsis i es va restaurar l'altar major, contruint una nova ara. Però tot el que va fer el mestre Rafael Masó va quedar malfet durant la guerra civil, arribant a dia d'avui la creu que ell mateix va dissenyar situada a l'altar major com a mobiliari.

Durant els anys 1975 i 1976 es va portar a terme la neteja dels murs interiors derruints els constraforts de l'àbsis, ja que no tenien cap finció. També es va fer una excavació a l'àbsis sota el retaule.

Plan Director

En aquest pla de museització, presentat l'any 1998 s'assenyales tots els elements arqueològics conjuntament, però detallant la època a la que pertanyen, tenint en compte que l'època més important de la Seu d'Ègara va ser quan era bisbat entre els segles V i VIII.

Candidatura a Patrimoni de l'Humanitat

Terrassa i el seu bisbat van presentar la candidatura del conjunt històric de la Seu d'êgara a ser Patrimoni mundial de la Humanitat amb el lema "Seu d'ègara. Gritamos que, pels segles dels segles, siguis l'orgull de Terrassa per l'humanitat", durant un acte públic que es va celebrar el 27 de març de l'any 2015.

En el mes d'octubre de 2018 va ser inclosa a la llista indicativa per ésser reconeguda pel Consell de PAtrimoni Històric espanyol. Després d'un eshaustiu estudi tècnic es va determinat que les pintures visigótiques són úniques en el seu gènere, i les més antiques del continent europeu. A més es destaca que l'església de Sant Pere ha celebrar omilies de forma ininterrompuda durant 15 segles, i és la seguns desprès del Vaticà.

Enllaços

Viquipèdia

Ajuntament de Terrassa - La seu de Egara

Bibliografia

Mapa de la Seu d'Ègara

Guía de Sant Pere. Esglésies de la Seu d'Ègara

Candidatura de la Seu d'Ègara a Patrimoniode l'Humanidad

Noves descobertes a la Catedral d'Egara (Josep Puig i Cadafalch). PDF de la UAB

La Seu d'Ègara, les esglèsies de Sant Pere de Terrassa

Ainaud de Lasarte, Joan. Los templos visigótico-románicos de Tarrasa : monumento nacional. (en castellà) Madrid: Editora Nacional, 1976. ISBN 978-8427603387.

Barral i Altet, Xavier. Les mosaiques romaines et mediévales de la regió laietana : (Barcelona et ses environs). Barcelona: Instituto de Arqueología y Prehistoria, 1978. ISBN 9788460010814.

DDAA, Amics de l'art romànic. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa: de seu episcopal a conjunt monumental : II taula rodona.. 1a. ed. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2009. ISBN 9788472836075.

Domènec, Ferran; Moro, Antonio; Tuset, Francesc. Evolució arquitectònica de la Seu episcopal d'Ègara (segle IV al segle VIII). Terrassa: Tribuna d'Arqueologia, 2005.

Video

Ubicació

Veure el mapa més gran