És una església que es troba  a dins de la localitat de Taüll, a la vall de Boí (comarca de l'Alta Ribagorza, provincia de Lleida, Espanya).

Es creu que es va començar a construir sobre un temple que ja existia del segle XI (ja que part de la torre és d'aquell temps). L'església va ser consagrada l'onze de desembre de 1123 per Ramon de Roda, bisbe de Roda-Barbastro. L'any 1931 fue declarada Monument Històric-artístic i l'any 2000 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat juntament amb les altres 7 esglésies de la Vall de Boí (Esglésies romàniques de la Vall de Boí).

Fotos preses el juliol de 2006

Fotos preses l'agost de 2017

Descripció:

Encara que la construcció es data a principis del segle XII, ja hi ha mostres a la part més antiga (zona de la torre) que es va començar a edificar en el segle XI. Exteriorment mostra una església romànica de planta basilical, sense decoració en els seus murs i amb la decoració lombarda en els seus àbsis. La torre està inclosa en l'interior de l'edifici, adifierència de les esglésies més properes de Sant Climent i Santa Eulàlia. Les façanes oest i sud estan disposades de forma que els carreus amb les que van ser construïdes ténen un disseny regular, encara que sense ornamentació. A la capçalera s'obren els únics forats per que entri la llum a l'església. La coberta és de fusta amb vigues sobreposades i tendides de mur a mur sense atirantar, formant una armadura central.

A la torre, i a més a la resta de l'edificació, es presenten una sèrie d'arcuacions cegues, de l'anomenat romànic llombard. Sembla ser que procedent del nord d'Itàlia, l'estil llombard era una variaant del romànic de les últimes décades del segle XI i de tot el segle XII. Aquesta variant es va estendre des de la Llombardia cap a l'Emília i el Piemont, la Úmbria, les Marques i nord del Laci i Sardenya.

Segons sembla, alguns mestres llombards es van traslladar a Catalunya i aqui van fer convergir els seus coneixements amb el romànic català que tenen diversificació de desenvolupaments, com les voltes de canó o els tancaments amb vigues de fusta i teulats de pissarra. Semble que anteriors a les esglésies de la Vall de Boí son els monestirs de Sant Martí del Canigó, de Sant Pere de Rodes, de Santa Maria de Ripoll y de Cardona, per la qual cosa es reconeix l'arquitectura de la Vall de Boí como arquitectura llombardo-catalana tardana, ja que no es produeix cap renovació artística i no es nota cap influència internacional que si es comença a veure en les rutes de peregrinació.

Es típica d'aquesta època tardana la Catedral de la Seu d'Urgell de finals del segle XII.

Es dona una circumstància poc comuna a la construcció: es van crear diverses finestres espitllerades en l'àbis central, sent només la del central la que deixa passar la llum, sent les altres cegues, segurament per la inclusió en l'interior dels frescos romànics relatius a Santa Maria.

Història:

Durant tota l'Edat Mèdia, Santa Maria de Taüll va compartir amb Sant Climent de Taüll la parroquialitat. L'esglèsia de Santa Maria, més centrada al poble va ser consagrada un dia desprès de Sant Climent en l'acta de consagració. Encara va haver una altra església al poble, Sant Martí, que possiblement va ser la parròquia primitiva. Encara que a partir d

el segle XVIII Sant Climent es va quedar como l'esglèsia del cementiri nou i Santa Maria va passar a ser l'esglèsia del co-rector del poble.

A la baixa Edat Mèdia, i pel fet de pertànyer als comptes de Pallars, la vall de Boí va passar al Bisbat d'Urgell, on tenia un règim especial: Els co-rectors de les parròquies havien de ser nascuts a la vall, sent el santuari de Caldes de Boí el que fia la coordinació de totes les parròquies de la vall. En 1140 es va signar la concòrdia entre els bisbats d'Urgell i de Roda d'Isàbena en què definitivament resten totes les esglèsies de la vall, escepte l'Assumpció de Cóll en el bisbat d'Urgell.

Aquesta església va sofrir diverses reformes que la van canviar per dins, segons els nous ritus litúrgics del segle XVIII. Les columnes que suporten els arcs van ser cegades per murs, que es van fer per formar capelles entre contraforts, deixant que l'església tingués una sola nau. En la nau transversa es va obrir una cúpula i l'absis del costat sud es va convertir en sagristia (que a la reforma dels anys 70 del segle passat es va retornar al seu estat primigeni), els absis i les parets que antuvi van estar-ne decorades amb pintures murals romàniques es van revestir de blanc. En la dècada dels 90 del segle passat, els treballs de restauració li van retornar la seva estructura primitiva, deixant lliures les columnes.

En 1907 va ser un dels llocs per on va passar l'expedició històrico-arqueològica d'Estudis Catalans a la Vall d'Aran i la Ribagorça, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans amb la idea de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Maria de Brocà, Josep Gudiol, Josep Goday y Adolf Mas.

Pintures Murals:

Com totes les de la vall originàriament, l'església va estar revestida amb decoració policroma a les parets, els absis o inclús les columnes. En aquesta església es van conservar millor les pintures de l'absis central, on es representa la Maiestas Mariae i l'Epifania, sota la qual, emmarcats mitjançant arcs es representen els apòstols.

A la nau central es conserva, mols semblant a la del mestre de Taüll, encara que els historiadors de l'Art consideren que van ésser dos artistes, un a cada església, els que van pintar les seves obres al voltant de les dates de la seva consagració. Encara que tots els mestres de l'època eren anònims, es considera que en aquesta església van treballar dos mestres utilitzant una tècnica bizantina de treball mitjançant la pigmentació de l'estuc encara humit amb pigments minerals. Fruit d'aquesta influència bizantina és el retrat de la Verge Maria amb el nen assegut als seus genolls, derivació de la iconografia bizantina Theotokos (Verge Kiriotissa o sedent).

En els frescos de Santa Maria de Taüll es representa també la perspectiva jeràrquica (més grandària en funció de la importància del personatge), sent representats els reis mags amb una grandària més petita que el de la Verge amb el nen, que sembla desproporcionat en comparació amb els altres personatges de l'escena.

Les pintures atribuïdes a un segon mestre, anomenat pels experts Mestre del Judici Final (pintures de l'església que va realitzar aquest mestre), es conserven amb una qualitat inferior a les del Mestre de Santa Maria que va realitzar les pintures dels absis.

Gran part de les pintures es van traslladar al Museu Nacional d'Art de Catalunya per a la seva protecció de la moda del moment, en la qual pelegrins cabdalats anaven pel Pirineu i Prepirineu adquirint peces de valor històric incalculable per a la seva col·lecció, donant diners que eren necessaris per a la subsistència dels pobles. D'aquesta manera es van personar en les comarques catalano-aragoneses i navarreses alguns mecenes anglesos, americans o inclús espanyols que s'emportaven peces de gran valor artístic a casa seva o als seus museus.

La tècnica de protecció variava segons fos la peça, ja fos per simple trasllat a lloc segur, com la tècnica de l'arrencada o "strappo" de les pintures murals policromades. En el cas de les pintures policromades de Santa María es van arrencar entre els anys 1919 i 1922.

Com va passar en altres esglésies, una estàtua de la verge va ser venuda al 1925 al Fogg Museum de l'Universitat Harvard.

Frontal de l'altar:

En el MNAC es conserva a més el frontal de dos altars. El de l'altar principal, molt deteriorat era una pintura al fresc. Però el de la capella lateral que data de l'any 1200 va ser repintat l'any 1579. Consisteix en una taula pintada al temple, i que en algunes coses es contempla amb elements de relleu. Aquesta obra és una de les més luxoses i de millor qualitat dels tallers de la Ribagorça. En la composició, molt típica, apareix el Crist majestàtic en el centre, rodejat dels símbols dels evangelistes i als costats es distribueixen les figures dels apòstols sota d'un arc. Les figures estan tallades en pi i conserven restes importants de policrom

Campanar:

El campanar de Santa Maria de Taüll és, de bon començament, més antic que els altres, encara que el remat sigui del mateix tipus. La forma de la seva construcció data de la segona meitat del segle XI (anterior a la construcció del temple) amb una distribució més vasta dels carreus. Tot això dona a entendre que possiblement s'aprofités la torre d'una església anterior ja desapareguda. Es troba entre les dues portes de l'església, la principal al costat oest i l'accessòria del costat sud. A més conserva restes pictòrics que decoraven el campanar, com es pot observar als pisos superiors. Es poden veure alguns motius geomètrics vermells per sobre del darrer nivell i sota la teulada del campanar.

Talles de fusta policromada:

A banda de les mencionades (la taula de l'altar i la Verge Maria), al MNAC es conserva una escultura del segle XII en què es pot veure Crist crucificat amb restos de policromia al temple. Com és una església que dona servei de culte al poble, te altres talles posteriors que no son romàniques, i un pedaç de fusta amb restes de policromia que han quedat al lloc per a la seva exposició.

Enllaços externs:

Fotos del material guardat al MNAC

pat.mapa arqueològic de la Generalitat

Viquipèdia, Wikimedia Commons

Frontal de l'altar de Santa Maria de Taüll

Pintures de Santa Maria de Taüll

Bibliografia:

Inventari d'esglésies 2 -Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d'Aran. Josep M. GAVÍN. Arxiu Gavín Barcelona 1978. ISBN 84-85180-09-7

Rutas románicas de Cataluña I, Eduard Junyent. Editorial Encuentro, Madrid 1995. ISBN 84-7490-390-4.

Rutas románicas de Cataluña II, Eduard Junyent. Editorial Encuentro, Madrid 1996. ISBN 84-7490-403-X.

Video

Ubicació

Veure mapa més gran