La petita església de Sant Miquel està inscrita en el conjunto de la Seu d'Ègara, conjuntament amb les esglésies de Santa Maria i Sant Pere. Ocupa l'espai central, i encara que és la més petita de les tres destaca per tenir una forma diferent de les altres dues.

Fotos preses en desembre de 2018

Temple

Es situa en el centre del recinte de la Seu, i va ser la segona en ser construïda desprès de la de Santa Maria, com a temple funerari, al qual estava enllaçada per un passadís. Es va construir durant els segles VI al VIII, y va semblar dedicada a un ús diferent del culte, segurament com a capella mortuòria, i conserva tots els elementos d'un temple visigòtic.

La seva planta és de creu grega amb nínxols el els angles, dos d'ells reformats durant el període romànic. L'església conté un pati central subjectat per 8 columnes i sobre el que es lleva un cimbori. Una gran part dels murs son medievals, com també tres de les voltes. Les altres 5 van ser una restauració del segle XVII després d'un despreniment parcial. Les columnes de les cantonades son més amples que les columnes centrals.

Destaca al terra el paviment conservat fins els nostres dies en forma de opus signinum d'un color rosat característic.

A llevant te un àbsis característic d'una sola volta de mitja taronja (un xic diferent de la romànica), i a la part exterior te forma poligonal de sis costats. Té tres finestres en forma de ferradura, típiques de l'estil visigòtic, molt influenciat per l'art bizantí.

Durant la restauració que va tenir als segles X-XI es va restaurar i es van afegir pintures a les murals existents, úniques al seu gènere. En les pintures es destaca que els apóstols tenen una placa sota la seva imatge per dir el seu nom, cosa poc habitual en els frescos de l'època. Aquestes pintures han arribat als nostres díes, i son les mes antigues que es coneixen d'aquest estil, gràfices a que durant molt temps l'àbsis va estar ocult per un retable gòtic que hores d'ara es conserva a l'esglèsia de Santa Maria, dedicat a Sant Miquel.

A la part inferior es troba la cripta de Sant Celoni, on es guarden les relíquies del sant. És una cripta diferent de les del seu estil per estar-ne a un nivell atípic. Semi-soterrada, poseeix finestres protegides per làmines d'alabastre que iluminen de forma suficient. La cripta és de forma tri-lobulada, i te una galería d'accés amb escala des de l'església per la part nordest. PResenta un arrebossat de color blanca (en alguns lloc és l'original) amb un zòcul de color vermell i pavimentación en forma d'opus signinum. En la capella sud presenta un enterrament.

La part de l'altar va ser reformada amb posterioritat, refent les escales que baixen a la cripta per una galeria sota la part oriental.

Les portes nord i de ponent son les originals i durant molt temps van estar tapiades. La porta de llevant és la més moderna (segle XVII), i és la que romàn oberta per a les visites.

El retaule gòtic de Sant Miquel (que actualment, per seguretat es conserva a l'església de Santa Maria), per una suma de casualitats i estar ocultant l'àbsis des del segle XV, va protegir de forma involuntària les pintures de la seva volta. La figura central es Sant Miquel, camb escenes laterals que contes històries, com la del Judici Final (amb dues vessants -amb pagament de misses o no), la lluita entre àngels i dimonis, la PAssió, Mort y Resurreció de Crist. Es troba en un perfecte estat de conservació. Va ser pintat pels mestres Jaume Cirera i Guillem Talarn.

Nota: L'arcàngel Miguel no està matant el dragó, com ho fa Sant Jordi. En l'iconografia està mantenint a ratlla al dimoni i li trepitja el cap en gest de dominació.

Restauració

Durant les primeres excavacions arqueològiques que va fer en Puig i Cadafalch, quan van trobar el conjunt monumental, en un estat diferente del que coneixem ara, a finals del segle XIX (esglèsia de Sant Pere) i principis del XX, va pensar, perquè no va trobar res que digués el contrari, que era l'edifici d'un baptisteri.

Encara que tenint dades en contra, com les tombes que es trobaven a tocar, la cripta i altres detalls de l'església, com la seva unió a Santa María i la posició central entre les altres dues esglésies, la va tenir com a baptisteri durant molt temps, i segons van anar sortint les evidències aqueològiques sota la rectoria (actual museu) se van aclarar alguns dubtes reonables i es va suposar el que es creu en l'actualitat: que era un recinte mortuori.

Plan Director

En aquest pla de moseització, presentat l'any 1998 s'assenyales tots els elements arqueològics conjuntament, però detallant la època a la que pertanyen, tenint en compte que l'època més important de la Seu d'Ègara va ser quan era bisbat entre els segles V i VIII.

Candidatura a Patrimoni de l'Humanitat

Terrassa i el seu bisbat van presentar la candidatura del conjunt històric de la Seu d'êgara a ser Patrimoni mundial de la Humanitat amb el lema "Seu d'ègara. Gritamos que, pels segles dels segles, siguis l'orgull de Terrassa per l'humanitat", durant un acte públic que es va celebrar el 27 de març de l'any 2015.

En el mes d'octubre de 2018 va ser inclosa a la llista indicativa per ésser reconeguda pel Consell de PAtrimoni Històric espanyol. Després d'un eshaustiu estudi tècnic es va determinat que les pintures visigótiques són úniques en el seu gènere, i les més antiques del continent europeu. A més es destaca que l'església de Sant Pere ha celebrar omilies de forma ininterrompuda durant 15 segles, i és la seguns desprès del Vaticà.

Enllaços

Viquipèdia

Ajuntament de Terrassa - La seu de Egara

Església de Sant Miquel en 3D

Bibliografia

Mapa de la Seu d'Ègara

Guía de Sant Pere. Esglésies de la Seu d'Ègara

Candidatura de la Seu d'Ègara a Patrimoniode l'Humanidad

Noves descobertes a la Catedral d'Egara (Josep Puig i Cadafalch). PDF de la UAB

La Seu d'Ègara, les esglèsies de Sant Pere de Terrassa

Ainaud de Lasarte, Joan. Los templos visigótico-románicos de Tarrasa : monumento nacional. (en castellà) Madrid: Editora Nacional, 1976. ISBN 978-8427603387.

Barral i Altet, Xavier. Les mosaiques romaines et mediévales de la regió laietana : (Barcelona et ses environs). Barcelona: Instituto de Arqueología y Prehistoria, 1978. ISBN 9788460010814.

DDAA, Amics de l'art romànic. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa: de seu episcopal a conjunt monumental : II taula rodona.. 1a. ed. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2009. ISBN 9788472836075.

Domènec, Ferran; Moro, Antonio; Tuset, Francesc. Evolució arquitectònica de la Seu episcopal d'Ègara (segle IV al segle VIII). Terrassa: Tribuna d'Arqueologia, 2005.

Video

Ubicació

Veure el mapa més gran