Vocabulari

Paraules molt utilitzades en el context de l'art i arquitectura romànics. Algunes paraules son molt utilitzades, però d'altres queden imbricades en l'estil romànic ja que son pròpies del mateix.

Paraula Descripció
Ambó L'ambó és, en els temples catòlics, el lloc des del qual es fa la lectura de la Bíblia durant la missa i en altres cerimònies litúrgiques. Pot tenir forma de faristol, però també de podi o de balcó.
Absis L'absis es la part de l'església situada a la capçalera, te planta semicircular i està cobert d'una volta. Prové dels temples romans, ja que era el lloc on es posava l'estàtua de la deïtat (fornícula). En temps preromànics l'absis era del tipus rectangular, sent en el romànic del tipus semicircular acabat en una volta i més baix que la nau principal.
Absidiola Una absidiola és un absis secundari o de categoria inferior. Així, es pot dir que la capçalera d'una església amb tres absis, el central dels quals és més gran i conté l'altar principal, és un conjunt d'un absis i dues absidioles laterals.
Arc Un arc és un element constructiu estructural lineal de directriu corba, que permet cobrir un buit sense que es produeixin esforços de flexió ni tracció. La seva utilitat principal és la de salvar llums relativament elevades amb peces petites (anomenades dovelles, que solen ser de pedra, ceràmica o de formigó prefabricat) o amb materials que no resisteixen la tracció, com el formigó en massa.
Ac atrompetat És el mode de configurar una portada que consisteix en eixamplar la porta o finestra cap enfora de la paret en forma de trompeta , aconseguint d'aquesta manera un engrandiment del va. Es propi del romànic i del gòtic, donant la invitació a entrar a dins de l'edifici.
Arc toral L'arc toral o arc faixó és l'arc transversal a la nau i que sustenta la volta. A les voltes de canó, és purament un reforç de la volta. Aquest tipus d'arcs va encastat a l'estructura i la seva orientació és transversal a l'eix de la mateixa; d'aquesta manera queda dividida en trams.
Arcada Una arcada es una sèrie d'arcs adossats a una construcció, que tenen una funció estructural i decorativa i que es pot disposar en un sol ordre o en diversos ordres superposats.
Arquivolta Prové de l'italià arquivolto, és el conjunt de motllures que formen una sèrie d'arcs concèntrics decorant l'arc de les portades medievals. Normalment es posava en murs molt amples per evitar l'efecte túnel i depenent de l'obra d'art, més arquivoltes significava major importància. Va ser molt freqüent al romànic en forma arrodonida i en el gòtic amb forma apuntada.
Banda llombarda Una banda llombarda o arcuacions llombardes son unes arcades cegues de tipus ornamental que es realitzen sobre els murs o paraments exteriors. És una característica típica de l'arquitectura romànica meridional, encara que també es van utilitzar a l'estil gòtic, que solien estar als absis, absidiola i a la capçalera de les torres. Es va propagar de la Llombardia cap a Catalunya i Aragó.
Base Es la part inferior d'una columna, sobre la qual descansa la fusta, i composat generalment de motllures. En el romànic sol estar sobre del Plint o pedestal.
Brancal Son els paraments laterals interns de les obertures de les portes i finestres. Els brancals o muntants son els conjunt laterals verticals, que juntament sostenen una llinda, un arc o les arquivoltes situades sobre seu. Solen estar ornamentats en esglésies, com per exemple les portes de la Catedral de Santiago. En l'estil romànic solien ser de pedra i quadrades, a les que es superposaven les arquivoltes per fer una porta atrompetada.
Capitell El capitell és l'element arquitectònic que es disposa a la part superior d'una columna o pil·lar per transmetre a aquestes peces les càrregues que rep de l'arc o entramat que descansa sobre ell. Habitualment els capitells romànics es posaven per parelles i solien tenir motius litúrgics que servien per comunicar-se amb els fidels degut al seu impacte visual. Un exemple el tenim al monestir de Sant Cugat del Vallés.
Capçalera La capçalera és la part de l'església o temple en el que s'ubica habitualment l'altar o samptuari, i per tant és la part principal de l'edifici. En alguns casos la capçalera pren la forma d'un absis, a vegades amb un deambulatori de pas. Sol tenir una forma semicircular o poligonal. En l'estil romànic la capçalera de les esglésies estava habitualment orientada a l'est o sol naixent.
Cimbori És un element arquitectònic en forma de torre que es va fer palès a finals del període romànic i gòtic. La seva forma solia ser octogonal i s'alçava sobre el creuer de l'església. La seva forma permet donar llum a l'església, per la qual cosa sol tenir finestres en els seus costats, i el sostre sol tenir poc pendent.
Contrafort També anomenat estrep, és un engrandiment puntual en el Llenç del mur cap a la part exterior de l'edifici que s'utilitzava per transmetre les càrregues transversals a la cimentació. Encara que han estat molt utilitzats, en els estils romànic i gòtic van ser elements característics.
Creu grega És una creu en que tots els braços son iguals i es creuen en angle recte. En arquitectura es parla de les esglésies en que la nau principal i el transsepte tenen la mateixa llargària. És típica de l'arquitectura bizantina i el seu prototip va ser l'església dels Sants Apòstols de Constantinopla (ja destrossada).
Creu llatina Es el disseny utilitzat en les esglésies en que la llargada de la nau major o principal és més gran que la del transsepte (el braç menor). Es va desenvolupar a partir de les esglésies monàstiques dels benedictins (Cluny i Císter) i a les anomenades esglésies de peregrinació.
Creuer El creuer és l'àrea d'intersecció de les naus de l'església, i sol acabar en una cùpula o cimbori. Es sol sustentar sobre els arcs torals. És un element típic de l'estil gòtic, encara que també es va utilitzar a les grans esglésies romàniques com Sant Vicenç de Cardona o Santa Maria de Ripoll, elevant els volums de l'església.
Deambulatori El deambulatori o girola és un element típic de l'arquitectura romànica que es va extendre al gòtic amb posterioritat. La seva utilitat va sorgir amb el pelegrinatge massiu per la veneració de relíquies. Aquest corredor proporcionava una circulació fluïda al voltant de la capçalera per no interrompre la cerimònia religiosa. Sol ser la prolongació de les naus laterals al voltant de l'absis per l'exterior.
Escacat O Taquejat jaquès, és una ornamentació arquitectònica de finals del segle onzè, típica de la Jacetània que es troba tant als frisos com a les arquivoltes, basat en l'ús de tacs (quadrats) en relleu sobre bitllets (rectangles) en baix relleu, disposats en línies paral·leles de com a mínim tres, de forma que s'assembla a un tauler de escacs.
Espitllera Prové del llatí sagitta, és una obertura vertical, estreta i profunda, practicada en alguns murs o muralles defensives, així com en les torres o merlets dels castells, que permetien disparar sagetes amb arcs o ballestes des de l'interior. Van aparèixer per primera vegada al segle XII i es van multiplicar al XIII.
Estrep També anomenat contrafort, és un engrandiment puntual en el Llenç del mur cap a la part exterior de l'edifici que s'utilitzava per transmetre les càrregues transversals a la cimentació. Encara que han estat molt utilitzats, en els estils romànic i gòtic van ser elements característics..
Exedra En arquitectura exedra prové del grec, i significa sala de reunions amb seients. En èpoques paleocristianes la exedra presentava bancs de perfil semicircular elevats per esglaons. En les èpoques bizantines i romànica es va utilitzar per al cor que rodejava el presbiteri.
Frontó Remat en forma de triangle o corb d'una façana, portalada, porta o finestra. Es d'origen clàssic i es va utilitzar molt en temples grecs i romans i molt utilitzar al Renaixement, Barroc i Neoclàssic. En el romànic era el delimitador del timpà, amb forma arrodonida de mig punt.
Façana Es la façana principal d'un temple, habitualment oposada a la capçalera. En un principi, durant el romànic la porta s'obria a la façana sud, i no es corresponia amb aquest precepte, encara que va canviar amb el temps i es va obrir a la façana oest, per la qual cosa ja es pot donar com a la part oposada a la capçalera.
Fust És la part de la columna que es troba entre el capitell i el basament, i es correspon amb el cos principal de les columnes. Els dissenys solen ser llisos, encara que els hi han ratllats verticalment, en llom corb, acanalat o encoixinat. En los temples romànics solien ser llisos sense decoració alguna i cilíndrics, habitualment per parelles.
Llinda És l'element superior en forma horitzontal que permet crear obertures en els murs per crear portes, finestres o portalades. En l'estil romànic de construcció amb voltes, la Llinda era part de la portalada quan el llum de l'arc era molt gran i es feia la separació en dues parts, posant a la part central sota la llinda el Trencallums.
Mainell El trencallums o mainell és un element de sustentació en forma de columna o pilar que es disposa al centre d'una obertura molt gran, dividint la llum de l'obertura. El mainell s'utilitza per a les finestres (anomenades bífores). S'utilitzava molt en arquitectura gòtica. En el preromànic i romànic es donaven molt les finestres bífores i trífores, com les que hi ha al campanar de la catedral de Vic.
Nau És l'espai comprès entre dos murs o entre una filera de columnes o arcades. La nau és el cos principal de l'edifici i pot ser una sola (entre murs) o acompanyada per d'altres naus menors que estan als costats (entre columnes). En el romànic es donen alguns casos de naus dobles de la mateixa alçada com succeeix a l'església de Sant Esteve de Peratallada.
Nàrtex En les basíliques romàniques és l'atri separat de la resta de les naus per divisions fixes, està destinat als penitents i als catecúmens (no batejats) i està en el lloc més allunyat de la capçalera. El model prové de les antigues basíliques paleocristianes. Quan es troba a la part exterior es denomina exonàrtex.
Obertura L'obertura és qualsevol forat obert en un mur amb la intenció d'il·luminar un espai, o bé un lloc en un mur destinat a posar-hi una porta o finestra. Històricament es té coneixement de la utilització d'obertures als murs des de l'època mesopotàmica, i els perses van ser elr primers en crear-les mitjançant arcs.
Pantocràtor Es una representació del Tot-poderós (que prové del grec) típica de l'art bizantí i romànic. Apareix majestàtic amb la ma dreta aixecada per impartir la seva benedicció i a la ma esquerra té els evangelis o les Sagrades Escriptures.
Planta És la representació d'un cos en dos dimensions, excloent l'alçada, sobre un plànol horitzontal. En arquitectura les plantes mostren les divisions interiors d'un edifici, portes, finestres i escales. En l'estil romànic havia dos tipus de planta: de creu llatina amb una nau més llarga en l'eix est-oest i de creu grega amb les dos naus amb la mateixa longitud.
Plint El Plint o Pedestal  és un element en forma de paral·lelepípede disposat sota la base d'una columna, formant part d'ella generalment.
Presbiteri És l'espai que envolta l'altar major. És la zona reservada al clergat, generalment empleáda a un nivell més alt per grades o escales que la separen de la nau principal. Als dos costats del presbiteri es troben els ambons des d'on es fan les lectures i la predicació. Es distancia de la nau o creuer per l'anomenat arc toral, que és un arc toral diferenciat (en el romànic normalment hi havia diferències de nivell entre el creuer o nau i el presbiteri).
Retaule És l'estructura arquitectònica, pictòrica i escultòrica que es posa per darrere dels altars a les esglésies catòliques de ritu llatí. El retaule significa una successió d'escenes de representació en sèrie que tenen a veure habitualment amb l'advocació de l'església o sants en ella venerats. En l'actualitat existeix un retaule de pedra que és l'únic romànic que existeix, encara que habitualment son de fusta policromada o llenços assemblats.
Tímpà És l'espai delimitat entre l'obertura i les arquivoltes de la façana d'una església. En els temples clàssics és l'espai tancat que es troba delimitat per un frontó. La majoria dels timpans romànics solen tenir iconografia, pantocràtor o crismó. També es pot donar sobre finestres (encara que amb molta menor profusió) com és el cas de l'ermita de Santa Eulàlia d'Aguilar de Campoo.
Torre És un edifici molt més alt que ample, i les seves funcions solen ser militars (castells) o religioses (esglésies), encara que també estètiques (per donar personalitat a una ciutat). Des del segle V, en època preromànica i romànica s'inclouen una o dos torres flanquejant la façana, o una torre sobre el creuer o presbiteri (amb un marcat caràcter de fortificació).
Transsepte El transsepte és el lloc del temple que es situa entre el presbiteri i la nau o naus longitudinals i sol ser una nau transversal menys llarga i que creua perpendicularment la nau principal. Normalment la longitud del transsepte és superior a l'amplada de la/les nau(s) de forma que s'apreciï des de l'exterior la seva presència. A la zona d'encreuament del Transsepte amb la nau principal se li diu Creuer.
Trencallums El trencallums o mainell és un element de sustentació en forma de columna o pilar que es disposa al centre d'una obertura molt gran, dividint la llum de l'obertura. El trencallums es pot utilitzar per a les portes i es disposa habitualment sota un timpà. Si està en un pòrtic se li solen posar adorns amb figures d'iconografia religiosa.
Volta d'aresta És l'element resultant de creuar dues voltes de canó, en que es formes quatre arestes que es creuen al centre del quadrat en que s'inscriu la volta d'aresta. Es va estendre sota l'imperi romà, habitualment en les termes i banys. Durant l'alta Edat Mitjana va ser uns dels mètodes de cobertura més usats de l'art romànic, com a la basílica de Sant Ambrosi de Milà.
Volta de canó És un element arquitectònic freqüent en esglésies romàniques, encara que ja s'utilitzava amb anterioritat (egipcis, mesopotamis i romans). És una alineació d'arcs de mig punt. Va començar a caure en desús amb l'estil gòtic que la va substituir per la típica volta d'aresta. A finals del període romànic les voltes van tendir a apuntar-se tenint com a directriu un arc ogival.
Volta de quadrant d'esfera O volta de racó de forn o semi-cúpula, és aquella volta que es posava sobre els absis i absidioles degut a la seva planta semicircular. En el romànic es solien pintar detalls al·lusius a l'església en forma de pantocràtor o verge majestàtica, amb àngels o evangelistes als costats o a sota.

Enllaços:

Vocabulari d'art romànic de fotomedieval

Vocabulari visual d'art romànic de El Port Dret

Glosario de arte románico de Julián Castells Criado en DOCPLAYER

Català