Assumpció de Bossòst
L'esglèsia de l'Assumpció de Maria (en aranés glèisa dera Mair de Diu dera Purificacion*) data del segle XII, i és de les millor conservades de la Vall d'Aran. Es de planta basilical amb tres naus separades per pilars de planta circular i tres absis decorats amb estil llombard. Destaca a la seva estructura, que és de les millor conservades del romànic aranès, que te cadireta i torre de campanar. Es Be Cultural d'Interès Nacional des del 10 de gener de 2015.
| Fotos preses en juliol de 2006 | |||
|---|---|---|---|
 |
 |
 |
 |
|
|
 |
|
 |
 |
 |
 |
 |
Història
La vall d'Aran sempre ha estat molt independent respecte de Catalunya i Espanya. Se sol dir que és un país, dins d'un país, dins d'un país.
Ja al segle III a.C., l'historiador grec Polibi parlava de l'existència d'una tribu auctòctona anomenada Arenosi, encara que les referències al llenguatge aranès daten del segle I a.C., quan Pompeu annexiona la Vall de la Garona a l'Imperi Romà.
Des de fa 700 anys l'ús de la terra és comunal, es a dir, compartit per tots, tant l'agricultura, com la pastura, inclús els animals van lliures sense amo. La sola propietat privada son les cases i les finques annexes. Aquesta no serà una peculiaritat, sinó el fet que en la vall no va haver feudalisme i si una certa autonomia a la Edat Mitjana.
La Vall d'Aran es prou independent, però s'ha marcat especialment amb la influència aragonesa, catalana, francesa i espanyola al llarg dels segles, i vull pensar que sempre han sabut agafar el millor de cada cultura.
Les primeres referències son del segle X, en que Aran es menciona en documents que la vinculen al Comtat de Ribagorça.
A la Vall d'Aran va morir el rei Pere I d'Aragó i Pamplona mentre viatjava a Bearn (es citat a la crònica d'Alaón), i el seu successor, Alfons I el bataller va governar en aquestes terres a traves de Céntul II de Bigorra.
L'any 1175 el rei Alfons el Cast va signar el Tractat d'Emparança, pel qual el territori quedava sota la protecció de la Corona d'Aragó fent front a l'aspiració dels Comtes de Cominges.
A partir del segle XIV els nobles francs i hispans es van barallar en lluites i disputes per obtenir el govern de la vall amb formules feudals, encara que sense èxit, ja que els aranesos van mantenir el seu autogovern mitjançant el Conselh, i una divisió territorial en terços amb els seus consellers corresponents. Donada la morfologia de la vall, oberta cap al nord, la vall va estar molt unida amb França, encara que els aranesos sempre van romandre voluntàriament al costat de la corona catalano-aragonesa, perquè els seus ris van respectar la seva organització administrativa, que es plasma en Era Querimònia de Jaume el Just.
Sembla inclús inversemblant, però durant el domini absolutista Felip V, no es va incloure la Vall d'Aran als Decrets de Nova Planta, i van mantenir els seus privilegis gràcies Galin Reiau, un tribut que pagava cada casa sense excepció.
Cent anys més tard la vall va ser envaïda per Napoleó en 1810, i no serà fins 1815 que sigui tornada a la corona espanyola pel rei Lluís XVII. El Conselh es va reunir per darrera vegada en 1827, i va ser suprimit el 1834, durant la regència d'Isabel II, en que va ser annexionada a la provincia de Lleida.
Les dues dictadures van deixar els privilegis aranesos en no res, i amb l'arribada de la democràcia es va tornar a reconèixer en 1979 "el fet diferencial" de la Vall d'Aran.
Una altra peculiaritat de la vall es la seva llengua autòctona, anomenada aranès, que és una varietat de la llengua occitana (que es parla al sud de França i a les valls occitanes d'Itàlia i Calàbria). L'aranès és llengua oficial a Cataluña, a més del català i el castellà.
Així i tot, és molt difícil deslligar la història particular de l'església o de Bossòst sense desvincular-la de la història de la vall.
La porta nord de l'església obeeix a l'emplaçament original del poble de Bossòst, al costat septentrional de l'església. A aquesta porta se la coneix com la "porta del bisbe", que sembla ser que va creuar el bisbe Arnau Roger en 1161 per a la seva consagració, llavors advocada a la Santa Trinitat i Maria. Cronològicament sembla mes antiga que la porta que s'obre al mur de migdia, que data del segle XIII.
Degut a la particularitat de la seva torre, independent del temple, es va parlar de que podria ser una església construïda pels templers o que tindria alguna relació amb ells, cosa que ha estat rebutjada per la historiografia posterior (Anuario de estudios medievales 37/1, ag 367-386).
Campanar
El campanar és totalment independent de l'església i es creu que es va construir amb anterioritat com a torre de defensa.
Te quatre pisos d'altura que es rematen amb una cuculla. En el primer pis no hi ha finestra i obertura. En el segon nivell hi ha un gran arc de mig punt en cada un dels costats, mentre que als dos últims pisos es repeteixen amb diferent mida els dos arcs de mig punt. Destaca a l'exterior l'arcuació llombarda en els tres nivells inferiors, i es separa el tercer nivell del quart amb un remat que dona a entendre que podrien ser de diferents concepcions.
Església
L'església, com totes les de la Vall d'Aran és de planta basilical, de tres naus separades per pilars circulars a traves d'àbacs llisos. La volta de canó única sobre arcs torals. A la volta ja es veu la transició del romànic al gòtic degut al lleu apuntament que s'observa en els arcs.
La capçalera de les naus esta formada per tres àbsis tri-lobulats, decorats exteriorment amb arcuacions lombardes cegues, lesenes i cornises típiques del romànic jaquès. Exteriorment l'absidiola nord ha estat restaurada amb pedres diferentes a la resta de l'estructura, i això la fa diferent de la resta pel seu color de marbre mes clar.
Destaca en aquesta esglèsia el fet de tenir independentment de la torre, un campanar de cadireta amb la seva corresponent campana.
En l'àbsis s'ha descobert recientment unes pintures gòtiques del segle XIV que representen l'adoració dels mags i la disputa dels doctors.
En el seu interior guarda un retable barroc del segle XVII de fusta policromada del que només queda el marc arquitectònic i la imatge de San Cristòfol, una pil·la baptismal per immersió, romànica que estava encastada en una columna i te forma de flor. La roda de campanes de fusta (rotllo) que hi ha al costat de la porta és la original y conserva les seves 8 campanes íntegres.
Portes
La porta nord està estructurada en tres arcs de mig punt, en degradació que reposen sobre unes impostes i està adornada per quatre columnes amb capitells senzills. Sobresurten un xic de la façana i en la part exterior de l'arc i al tímpan es pot apreciar el típic escacat jaqués. Destaca especialment en aquesta porta el tímpan de marbre negre que representa el pantócrator, que esta rodejat de tetramorfs. A la seva parti inferior un crismó d'influència aragonesa, pero el que sorprèn és l'al·lusí al sol i la lluna, que es troba a ambdós costats del cap del pantócrator, que juntament amb els quatre evangelistes representa una de les opcions:
- una visió apocalíptica del Tetramorfos (apocalipsis 4:1-7), que parla de la porta del cel, el tro de Déu, un mar transparent i ésser vius...
- Maiestas Domini del Judici Final (apocalipsis 4:9-11), que para de Déu pare rodejat de les figures del Tetramorfs
- Maiestas Mariae del Judici Final (apocalipsis 12:1-1), como una dona revestida de sol, amb la lluna als seus peus i una corona d'estels.
- Santa Maria Assumta, en la que es diu als relats apòcrifs que la verge va ascendir en cos i ànima al cel.
El sol i la lluna son una contraposició d'oposats: com el yin y el yan, llum i tenebres, dia i nit, natura divina i natura terrena, home i dona.
La porta sud, una mica apuntada (transició al gòtic), és més senzilla, i al seu tímpà domina un crismó. De la mateixa manera que l'altra, està formada per tres arcs en degradació que reposen sobre una imposta llisa en angle recte.
Enllaços externs:
Bibliografía
Inventari d'esglésies 2 -Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d'Aran. Josep M. GAVÍN. Arxiu Gavín Barcelona 1978. ISBN 84-85180-09-7
Rutas románicas de Cataluña I, Eduard Junyent. Editorial Encuentro, Madrid 1995. ISBN 84-7490-390-4.
Por el Pirineo Catalán, Edita el autor Cayetano Enriquez de Salamanca. ISBN 84-400-3176-9.
Nota:
* Una cosa en que els autors no es posen d'acord és en el nom de l'església; sembla ser que originalment era de la Purificació, i que durant el segle XVIII va passar a dir-se de l'Assumpció. De totes formes, encara hi ha alguns autors que mantenen el primer nom, i és per això que jo l'he mantingunt en l'idioma original i no en el títol.
Video
Ubicació
Español
Català
English